MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT ESTEVE

Façana de l'església del monestir i escultura del centenari del Centre Excursioniste de Banyoles

Tot i que els voltants de l'estany havien estat habitats des de temps immemorials i que fins i tot és possible l'existència d'una ruta romana important, encara que secundària respecte de la gran ruta que travessava les comarques gironines, com la Via Augusta, no hi havia cap població d'importància en aquest indret, malgrat l'existència d'una possible basílica visigoda en la zona on avui hi ha el monestir de Sant Esteve.

Els primers indicis de l'existència d'un nucli es remunten al segle IX, entre suposadament els anys 801 al 812 període en què aquests paratges formaven part del "pagus" de Besalú, comtat de Girona, essent el seu comte Odiló, nomenat per Lluís I, el Pietós (778 - 840) en nom del seu pare Carlemany (742 - 814).

En aquesta època doncs, l'abat Bonitus, Bonet o Bonit, fou l'encarregat d'establir-hi una fundació monàstica benedictina que seria dedicada a Sant Esteve i per tant, aquest congregació i les arrels del monestir, es podria designar com el primer monestir benedictí de Catalunya.

Sembla que Bonitus, possiblement amb altres monjos procedien d'Aquitània, regió franca situada al sud-oest de l'actual França. Arribats a terres gironines es va establir a la zona de "Balneolae" amb l'ordre de fundar un cenobi un cop obtingut el consentiment del comte de Girona Odiló, representant del rei franc, en aquella època, Carlemany.

En un principi l'ordre monacal va dependre de arquebisbat de Narbona, però el comtes catalans, van aconseguir posteriorment una dependència directe de Roma, fet que els hi donava més autonomia i per tant, control comtal sobre les ordres establertes Catalunya.

Ja en el segle XI, l'original construcció esdevindria un imponent edifici d'estil romànic amb el consegüent claustre propi d'aquest espais monacals. Com en moltes poblacions, a l'entorn del monestir s'hi van anar assentant els primers habitants de l'actual Banyoles. En quasi tres-cents anys, el monestir s'havia convertit en un nucli de gran poder ja que sembla tenia en aquella època de possessions en gran nombre de territoris com Banyoles, Girona, Besalú, Empúries, Barcelona o el Rosselló.

Cal esmentar que una de les comunitats on hi tenia jurisdicció (878 - 966) fou el monestir de Sant Pere de Rodes, en aquella època un petit cenobi, que aniria incrementant el seu poder i esplendor a partir de l'any 945 amb el seu primer abat Hildesind, aconseguint posteriorment la total independència de Sant Esteve de Banyoles, i passar a dependre directament de la Santa Seu de Roma.

Façana del Monestir de Sant Esteve		Timpà de la portalada principal		Interior de l'església
Patí central amb el pou del claustre del monestir		Un dels passadissos del claustre		Antigues muralles

A partir del segle XI l'abat del monestir de Sant Esteve es convertí en un veritable home de poder per la gran riquesa que anava incrementant l'ordre benedictina banyolina. Sembla de noble llinatge, tenia jurisdicció sobre l'esfera eclesiàstica, civil i militar. Monopoli absolut sobre la carn, el pa, la farina, els animals, raïm, vi o diners, entre d'altre. També del cobrament de tributs, taxes, multes i altres impostos, com el dret de circulació pels seus camins.

La justícia, els tribunals, les presons, els càstigs, nomenaments oficials de tot tipus, la notaria, l'escrivania, les detencions, l'expulsió de delinqüents o els viatges i assistència a actes de tot tipus propers o llunyans; tot estava sota la seva potestat i domini feudal.

Campanar de l'església de Sant Esteve

El poder que tenien els monestirs, venia especialment d'un poder que els hi fou concedint des de diferents vessants o d'altres ens socials. Els reis i nobles atorgaren molts privilegis i avantatges, on també hi feren grans donacions, molt sovint a canvi de sufragis com a bones obres en favor i vers les seves ànimes i la dels seus familiars.  Estament eclesiàstics superiors com bisbes, també van recalçar-los, i per descomptat, l'ens superior, el Papa que amb butlles i altres prerrogatives hi van influir molt notablement.

Aquesta possessió d'aquest poder absolut esmentat amb molts àmbits del seu territori, tot i que en molts casos llòbrec i immers en l'extorsió i la extralimitació, també tenia aspectes positius, com propiciar conreus, la dessecació com en el cas de Banyoles d'estanys i construcció de regs, la cria ramadera de tot tipus i per tant, obtenció dels seus derivats, com la llet, carn, ous o llana. El treball en el bosc, les escoles monàstiques, els escriptoris, els hospitals o els asils i llocs d'acolliment on els pobres i transeünts hi trobaven sopluig.

Aquest domini, tot i que variable en el temps en quan a poder i possessions, va durar poc més de 1.000 anys, iniciant-se a l'any 812 amb l'abat Bonitus, amb una petita comunitat amb una església i un edifici annexa i, finalitzant a l'any 1835, quan era abat Lluís de Fluvià i de Berart (1832-1835). Aquests alts i baixos foren al llarg de la seva història múltiples i van passar per incendis, terratrèmols, pestes, guerres i destruccions per les incursions militars, principalment per tropes franceses invasores del territori gironí o l'època laica de xauxa i desgavell.

Els darrers monjos van abandonar el monestir el 28 de juliol de 1835 i es van refugiar en cases particulars, deixant objectes de cultes, relíquies de Sant Martirià, el cadirat del cor i arxiu. Les guerres carlines (1833/1840 - 1846/1849 - 1872/1876) van propicià que el monestir es convertís en un quarter militar. Acabada la primera guerra carlina, a l'any 1842 el monestir es va convertir en hospital i una part d'aquest, a l'any 1867 en Casa Missió Diocesana. L'església igual que l'hospital, es va obrir al culte al 1842, però les campanes que havien abandonat els darrers monjos ja no tornarien a sonar, havien estat portades a Girona on foren foses per a fer metralla

Una altra part valuosa de tot monestir són els documents. En aquest cas, una bona part resten a l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona, però també hi una bona part disgregada en altres espais com l'Abadia de Montserrat, l'Arxiu Diocesà de Girona, l'Arxiu Episcopal de Vic, el de Perpinyà o el mateix Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Pel que fa als tresors i obres d'art, el monestir conserva alguns elements importants tals com:

Retaule de la Mare de Déu de l'Escala:

Retaule de la Mare de Déu de l'Escala

Es un retaule que està datat a mitjans del segle XV i atribuït al mestre Joan Antigó (1409-1452), també conegut com el Mestre de Banyoles, conegut per aquest precisament pel retaule que li va encarrega l'abat Guillem de Pau i Amorós (1409-1443) per uns 200 florins d'or catalans.

Té diferents parts i en el cos central del retaule, hi ha l'escultura gòtica d'alabastre policromat de la Mare de Déu de l'Escala, del segle XIV que és la verge que dóna nom a tot el retaule. Actualment es troba en l'església del monestir i és de grans dimensions.

Arqueta de Sant Martirià:

Antiga imatge de l'arqueta de Sant Martirià abans del robatori		Imatge de com va quedar l'arqueta de Sant Martirià després del robatori perpetrat a l'any 1980

Es una arqueta d'estil gòtic, emblemàtica peça del monestir, però també de la ciutat de Banyoles i és considerada un dels elements més remarcables de l'orfebreria gironina. És una peça del segle XV i es tracta del recobriment de plata d'una caixa de fusta de xiprer on hi ha les despulles de Sant Martirià, patró de Banyoles. L'arqueta té forma de temple gòtic i estava envoltada per 28 figures del mateix metall.

A l'any 1980 foren espoliades i venudes al mercat negre les seves figures, pel lladre René Alphonse Van der Berge, conegut com "Erik el Belga", faust rapinyaire d'objectes sagrats i obres d'art en molts indrets. El malfactor va entrar com a visitant al monestir, i es va amagar fins que el monestir restés tancat a la nit, moment que va aprofitar per robar les figures de l'arqueta, en una època que la confiança i la bona fe, xocava amb aquest individus, on no hi havia cap mesura de seguretat, contràriament com afortunadament hi ha avui.

Actualment no s'han recuperat totes les figures robades, només 21 de les 28 que varen ésser robades. La pista es va iniciar a l'any 1997 quan la galeria de subhastes londinenca Sotheby's les va posar a subhasta, llavors fou quan algú les va identificar i ho va notificar.

Les figures de plata no van ésser subhastades, però es va iniciar un període de negociació que va finalitzar l'octubre de 2010 amb la recuperació de les 21 figures, però havent de pagar el Ministeri de Cultura la ignominiosa quantitat de 550.000 euros. L'arqueta amb les 21 figures fou restaurada a Madrid i finalment va tornar on mai havia d'haver luctuosament sortit, a Banyoles.

Sortosament avui, es pot tornar a veure amb visita guiada, tant el monestir com la sala on es conserva l'arqueta de Sant Martirià restaurada, tot i que no de manera complerta, ja que no ha estat possible la recuperación de totes les figures originals.

Altres elements arquitectonics, d'art i arqueològics:

El monestir disposa d'altres elements interessants, com capitells romànics del segle XI, com també pintures policromades del segle XV, elements lapidaris medievals i altres obres de pintura. Molts d'aquest elements es troben en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.

Orgue d'estil barroc de l'església:

Un altre element important és l'orgue de l'església. Està situat sobre el vestíbul de l'entrada principal de l'església i és una peça d'estil barroc del segle XVIII.

TEMPLE PARROQUIAL DE SANTA MARIA DELS TURERS

Vista de l'interior de la nau i prebisteri i vitrals al fons

Tot i que en l'indret on avui s'hi assenta l'església parroquial de Santa Maria del Turers, en ple centre de Banyoles, possiblement ja hi havia hagut algun tipus de construcció preromànica per les seves troballes arqueològiques.

No serà fins el gener de l'any 1017 que se'n tindria constància escrita de la seva existència arran d'una butlla del Papa Benet VIII, el mateix pontífexs que va confirmar moltes de les propietats que tenia el monestir de Sant Esteve, i que parlava d'un centre de culte dedicat a Santa Maria, en els seus orígens vinculat al monestir.

Però no seria fins 250 anys més tard, quan en realitat començarien les obres d'ampliació de l'actual centre religiós.

A l'any 1269 es van iniciar les obres d'ampliació i a l'any 1293, Pere de Torroella de Fluvià, mestre d'obres, home de prestigi ja que també va treballar en la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, fou contractat pels Jurats de la Vila per tal de dirigir la construcció del temple, que en aquell moment ja no depenia del monestir, sinó de la Universitat de la Vila, es ha dit, el que avui diríem consistori o ajuntament.

La finalització d'aquestes obres foren a l'any 1333, donant com a resultat una extraordinària edificació religiosa gòtica, i de les més esplendor de les comarques gironines.

Aquest temple dignificava al poble de Banyoles, encara poble perquè no seria fins l'any 1920, que el rei Alfons XIII (Madrid,1886 - Roma, 1941) atorgaria a Banyoles el títol de "ciutat", però malgrat tot, aquest tipus d'edificis religiosos no es feien en petits pobles, sinó en nucli de gran vitalitat i constants creixent econòmic i de població.

Aquesta vitalitat municipal i anhels de llibertat, queda demostrada en la "Carta Municipal de Banyoles" que l'abat del monestir Bernat de Vallespirans (1300-1333), va haver de concedí l'abril de 1303 en favor de la Universitat de la Vila, forçat per l'arbitratge d'Eymeric d'Usall en nom del rei Jaume II el Just (1267-1327).

Altar i presbiteri del temple		Vista de l'entrada y del corus		Interior de l'església, amb el corus i orga al fons

Aquesta Carta Municipal atorgava més poder als síndics electes i més llibertat als seus habitants, com per exemple, la llibertat de moviments, és a dir, de marxar de Banyoles si aquest era el seu desitgi. Amb aquesta Carta Municipal, la Universitat de la Vila guanyava drets sobre els seus vilatans, mentre que el monestir els perdia.

Baptisteri, pica baptismal i vitrall

Amb desgrat per l'acord que es va veure pressionat a concedir, l'enfrontament entre l'abat i els síndics fou constant. Malgrat que l'abat va apel·lar i aconseguir un cert recolzament per part del rei Alfons IV el Benigne (1299-1336), la disputa que es va dissipar el 29 de desembre de 1333, quan moria l'abat i era substituït per l'abat Ramon de Coll (1333-1340) més tolerant i conciliador amb els representants del poble, fet que va propiciar la eliminació de la remença i per tant, els banyolins de l'època, van gaudir de la llibertat de desplaçament.

El temple que es va acabar a l'any 1333 d'estil gòtic no és l'actual, sinó que era més reduït. Estava format per una sola nau central i posteriorment durant els segles XVII i XIX es van anar incorporant diferents elements i espais arquitectònics tant en l'interior de l'església com en l'exterior.

Actualment doncs, l'església parroquial és d'una bellesa i contingut arquitectònic i religiós inqüestionable. Continua estant dotada d'una colossal nau central, abraçada per tres capelles a cada lateral dedicades al Santíssim, la Puríssima, a la Mare de Déu de Fàtima, a Sant Antoni, Santa Llúcia i a la Mare de Déu dels Dolors.

Al fons l'ampli presbiteri amb l'altar clos per la part interior de l'absis que està coronat per set enormes finestrals, subdividits en tres parts i acabats cadascun amb un arc ogival o apuntat de clar estil gòtic i amb un petit ull de bou. Totes i cadascuna de les finestres com de les seves parts, disposa de vitralls. Uns vitralls espectaculars, i potser la part més visualment impactant quan es contempla el seu interior del temple, evident sobre tot, quan el sol hi impacta.

No es coneix la data dels primers vitralls que van adornar les finestres del presbiteri a partir del segle XIV, tal sols que a l'any 1688 una forta tramuntana va destruït la major part dels que hi havia llavors. A l'any 1691 l'estanyer gironí Joan Gifreu, que havia restaurant entre d'altres vitralls de la Catedral de Girona, va procedir a reparar els de Santa Maria dels Turers.

No es coneixen detalls de noves reformes o variacions en els vitralls del presbiteri, fins el 29 de setembre de 1946 que s'inicià la campanya per la restitució dels vitralls, destruïts pels brètols i caps escalfats de grups revolucionaris; bergants que tanta riquesa artística i documental van destruir durant els anys trenta.

Aquest cop l'encarregat de la restitució dels vitralls el barceloní d'Albert Martorell, que un cop acabada la seva col·locació, els nous vitralls van ésser inaugurats el 15 d'agost de 1947 , coincidint amb el dia de la Mare de Déu d'agost. En el mes de juny del 2012, fou presentat un petit llibret que parla àmpliament dels vitralls.

Un altre espai interessant dins del temple és el baptisteri on s'hi troba la pica baptismal. La primera pica baptismal no fou de pedra, sinó de fusta. Les disputes de la parròquia, la Universitat de la Vila i l'abat del monestir no afluixaven, ja que aquest considerava que el sagrament del baptisme s'havia de portar a terme a l'església de Sant Esteve, ja que considerava que l'església de Santa Maria no tenia la dignitat de la del monestir.

L'abat Francesc Xetmar (1461-1503) fou el primer que va iniciar un acostament a l'any 1498 per tal que l'església de Santa Maria disposes de pica baptismal de pedra, però aquesta voluntat no es va fer realitat fins el 1522, que l'església disposes d'aquest tipus de pica baptismal de pedra.

Malauradament aquesta pica fou destruïda pels bergantells revolucionaris dels anys 30, i pel fet també, que en aquesta època l'església fou convertida en un taller de la cooperativa de fusters. L'actual pica baptismal és del tipus tardo-romànica i procedeix de Fontcoberta, la qual fou emplaçada a l'any 1939 tan punt acabada la Guerra Civil (1936-1939). Està coberta des de 1942 d'una semiesfera d'aram amb adornaments al seu entorn, en els semi-meridians i en la part superior, té una petita figura de l'Esperit Sant. Els entorns de la pica hi ha diferents adornaments com les conegudes curculles de vieira de Santiago.

Diferents imatges de les façanes de l'Església del Turers, principal y lateral

El campanar de l'església de esvelt i del tipus de cadireta, molt diferents del campanar de torres del monestir de Sant Esteve. Té tres nivells on en cada part hi ha dos obertures per les campanes, excepte en la superior que només en té una, i progressivament a mesura que remunten cada cop les obertures són més petites. Es possible que la seva construcció data del segle XIV i les seves campanes servien pels diferents tocs de celebració de la població com festes, celebracions, enterraments, bateigs o casaments, però també per altres funcions com podien ésser els tocs socials com d'alarma per foc, sometent, perills, arribada de peix o la carn, entre d'altres. Les campanes originals foren robades durant l'inici de la Guerra Civil per ésser foses.

Com aquests espais esmentats, l'església en té molts altres, com l'orgue que està situat sobre la terrassa interior del vestíbul de l'entrada principal. La peculiar i poc comú entrada principal caracteritzada per un vestíbul exterior tancat de forma octogonal partit. L'antiga sagristia o la porta gòtica secundària d'entrada al temple pel carrer de Santa Maria, sense oblidar la imatgeria, petits vitralls emplaçats en altres llocs diferents de presbiteri i altres ornaments i detalls d'art sacra.

+ INFORMACIÓ SOBRE BANYOLES

Dades generals de Banyoles		Museus de Banyoles		Estany de Banyoles		Monestir i Esglésies de Banyoles
Personatges de Banyoles		Medis de Transport a Banyoles		Esports i Olimpíades Barcelona '92